Terra feliç en el respirar de la seva carn, i dels seus ossos, de la qual ressusciten les flors com la poesia de les paraules.
El cor de la terra fa olor de totes les olors coma polpa d’homes i dones, com xerroteig feliç, com plor, com prenyat.
El nas percep el batec longeu de la terra com a aventura fraterna, com camí i com a visió.
Olorar-me, diu la terra, ja que jo sóc el penya-segat, la platja, la serra, l’horta,
la ciutat. Sóc la flexibilitat, la bogeria, el descontentament, l’invisible, l’obediència, sóc l’adormi’t, l’enterra’t, el vigor, el delit, sóc la terra.
Sí, jo sóc la terra, jo sóc tu, et represento a tu, et constitueixo, faig olor, del teu jeroglífic, a la teva immediatesa. Sóc la teva olor interminable, perfecta, sorprenent que venint a través de la profunditat dels segles, s’alça fins a les capritxoses estrelles que en la llibertat de la nit es reflecteixen furtives en les demòcrates flors.

Víctor Mira
Breitbrunn, juny 2002