Adam FUSS

s/t

  • ANY: 2007
    DIMENSIONS: 96 x 67 cm
    TÈCNICA: impressió en gelatina de plata
    EDICIÓ: única
  • La subjectivació de l’olfacte i el seu intent de rebel•lió, o una meditació sobre els sentits.

    L’olfacte presenta una duplicitat que exigeix que ens aturem a reflexionar-hi. A escala químic sensorial, les sensacions aporten a un organisme viu el coneixement universal en estat pur. Les sensacions en estat pur presenten per a mi un interès menor, i no pas perquè la puresa no em sembli important sinó perquè no comporta el romanticisme de l’ego humà. L’ego deixaria de ser enganyós –o molt interessant– si fos una immaculada concepció no corrompuda per les nostres experiències.

    Els humans patim d’un desajustament, que consisteix a veure la “individualitat” aïllada del tot universal: és el que s’anomena el conreu de l’ego. Així, tenim una manera reduccionista d’entendre les sensacions. La nostra experiència del coneixement universal passa a través d’una sèrie de lents “subjectivadores”. Aquestes lents actuen com a filtres que ajuden a ocultar la vergonya a què ens aboca la nostra cerca d’anonimat; sovint fan borrosos els límits per a confondre’ns i així perpetuar la nostra disfunció i fer-nos dependents de la cerca. L’aliança amb l’ego es forja perquè puguem sofrir. Els sentits depenen de nosaltres per a comunicar-se i poder existir.

    La duplicitat dels sentits es revela quan una cosa que és pura essència, com l’olfacte, comença a ser manipulat i controlat per la nostra individualitat, i de sobte es rebel•la de forma aleatòria.

    L’olfacte va intentar, no fa gaire temps, rebel•lar-se contra mi. Era un dia com qualsevol altre. Jo estava adequadament present. L’olfacte va indicar oportunament a la meva sabata que s’apartés d’una cagada de gos que hi havia a la vorera. Va passar una dona que portava un determinat perfum. De cop i volta em vaig veure arrencat del lloc on era i transportat a una experiència sexual viscuda més de ¿vint anys enrere? Quan dic arrencat, vull dir que literalment tenia el gust de la seva carn a la boca, sentia la seva suor contra la pell. Per què aquest record sexual? Per què aquella olor? Havia de buscar aquella dona? El meu destí m’està donant un cop de puny al nas? Hauria d’haver seguit la dona del perfum? Hauria d’anar-me’n al llit amb ella?

    L’olfacte s’havia rebel•lat durant una fracció de segon i jo estava sofrint profundament. Qualsevol s’hauria sentit involuntàriament aclaparat per una nostàlgia com aquella.

    L’estratègia de rebel•lió de l’olfacte consisteix a fer servir els desajustaments dels nostres records contra nosaltres. Amb tot, paradoxalment, aquesta estratègia aconsegueix posar al descobert el caràcter captiu dels sentits més que no pas produir un alliberament de cap mena. Fins i tot el moment mateix del desafiament depèn de l’existència de les nostres experiències. L’olfacte no pot escapar al “jo” que hi ha en nosaltres igual que nosaltres no podem escapar al seu desig de sostreure’s al propòsit que li donem. Associem el sofriment a l’olfacte per tal de poder sofrir nosaltres.

    Fins que no el manipulem per als nostres propis fins, l’olfacte no és sinó un fenomen químic sensorial, un “no-sentit”.

    La nostra raó principal per a subjectivar l’olor és donar-li un propòsit industrial o utilitari. Ocasionalment, l’esclavitzem per a satisfer-nos o per a seduir, propòsits que al capdavall també poden ser utilitaris. En canvi mai no ens interessem pel que seria l’olfacte sense nosaltres.

    No puc culpar l’olfacte del seu intent de resistir-se a la mecanització de la seva essència, igual que no em puc culpar per la meva resistència a l’absència de “jo”. Això exigiria trencar la meva aliança amb el sofriment.

    Accepto que de tant en tant l’olfacte inoportunament provoqui els meus records fent-los despertar del seu son. Estic segur que aquest cop d’estat no farà sinó renovar l’aliança de les meves experiències i records amb el meu ego. L’olfacte sempre tindrà necessitat de comunicar-se a través nostre, i mai no podrà doncs alliberar-se realment. Aquesta dependència és la condició perfecta perquè l’ego humà segueixi subjectivant els sentits.

    La duplicitat d’aquesta relació en última instància m’impedeix l’accés al veritable centre de l’ésser, el coneixement universal. Aquest obstacle però té la virtut de perpetuar la condició del meu sofriment. És una cerca romàntica al servei del meu desig d’un anonimat que jo sé que mai no existirà realment.
    En definitiva, jo sóc tot el que les interaccions químic sensorials representen en la seva puresa i “jo” sóc tot el que corromp la seva virginitat. L’olfacte era un “no-sentit” fins que vaig arribar jo i tornarà a ser un “no-sentit” quan jo ja no hi sigui.

    Adam Fuss

  • Exposicions

    Abril%E2%80%93Maig%202011
    - arte essencial.