Víctor PIMSTEIN

muro de ladrillos

  • ANY: 1995-1996
    DIMENSIONS: 84 x 74 cm
    TÈCNICA: oli sobre fusta
  • A diferència de les imatges pàl·lides que generalment anomenem “record”, hi ha moments privilegiats en què un perfum, una essència, ens assalta per sorpresa, arrencant-nos violentament del lloc i el temps que ocupem per a transportar-nos a un lloc amagat, a un temps oblidat. L’experiència ens sacseja amb la intensitat d’una tempesta i agita en l’aire, davant i dins nostre, els fantasmes d’una cambra perduda, d’una veu, de la llum que il·lumina altres rostres, d’un aire diferent.

    Així, per un instant, tenim el privilegi de viure simultàniament en temps diferents, d’ocupar diversos llocs alhora. Desafiem la tirania del present que ens encadena dia rere dia i el releguem a la seva justa importància en el conjunt trànsit del viure: la de convertir el nostre desig en memòria i el nostre anhel en nostàlgia i imaginació.
    Durant aquests moments, la vida es desplega en dimensions i progressions simultànies i contradictòries.
    Som simultàniament un “fòrem” i un “serem”. El present es converteix en el cos del temps, en la superfície tensa i vibrant en què convergeixen els reflexos de la llum densa que empeny des de les profunditats. És un instant en què el món adquireix una corporeïtat tan exultant i rica, tan detallada i precisa, que en passar ens deixa com nàufrags, sorpresos de trobar-nos encara amb vida sobre la mateixa riba on érem quan vam marxar.

    És estranyament commovedor que aquest perfum, aquest perfum, aquest perfum, aquesta essència intensa, passatgera i volàtil, que va desencadenar la tempesta, no sigui sinó la clau d’accés a la nostra memòria, al territori més profund, més íntim de la nostra imaginació. La memòria fa servir l’essència per tal de fer-se present, així com un esperit pot fer servir qualsevol cos per a manifestar-se, deixant-nos quan s’esvaeix el gust amarg i ple de la nostra pròpia mortalitat.

    Miro de pintar quadres d’aquestes essències: camins d’accés a la materialitat del temps. Voldria que fossin capaços d’extingir-se en el moment de ser vistos, així com aquest perfum que sembla esvair-se, mentre realment es ramifica a les fosques, treballant la profunditat de la nostra memòria.
    Com un perfumista, l’abstracte de l’alquímia medieval, busco destil·lar essències, trobar el que sembla haver-hi de més pur, de més permanent en les coses, el principi que les defineix i que se m’escapa una i altra vegada. Destil·lar és violentar, agredir l’aparent integritat de la memòria. La integritat del món material és fragmentada usant la força, és una forma de crueltat que renuncia a tot en l’intent d’apoderar-se d’aquesta partícula densa i volàtil en què habita el secret de seu ésser i la seva veritat última.
    Espero que els meus quadres siguin inquietuds, com un dèjá-vu, i que amb una violència continguda assaltin el que els mira, obligant-lo a buscar dins d’ell mateix el lloc precís que reclamen. Que siguin de qui, en veure’ls, els fes tan seus que sentís que el pintor ha estat tan sols l’instrument que ell, com a espectador, ha fet servir per accedir a la seva pròpia visió.

  • Exposicions

    Febrer%20-%20Abril%201999
    - esencias5