En un text sobre les meves primeres obres de Venècia, Guido Cecere indicava que la fotografia no pot captar el soroll de les bombes d’aigua i l’olor de l’aigua estancada en els canals buits.

És un fet que no es pot negar, però la fotografia està subjecta a la mirada subjectiva de qui la mira i en aquest cas sí que pot provocar olors, sorolls.

Amb tot, ara mateix no m’interessa parlar d’aquesta subjectivitat sinó del meu procés a l’hora de realitzar l’obra. Sovint treballo en la foscor total. El que veig a través de la càmera és gairebé res. Però la imatge ja s’ha assentat en el meu pensament i és el pensament qui em guia en el procés de l’obscuritat real on actuo. En aquesta foscor et trobes “cec” i és llavors quan em puc refiar d’altres sentits que no són visuals: l’olfacte, l’oïda, el pensament, l’instint. En el fons, no sóc l’únic que pensa que tots els sentits s’acaben connectant. L’exposició pot durar hores, moltes hores, i el resultat sovint és una llum especial, quasi diürna, però sempre imaginada. Una llum vinculada estretament, en el meu cas, a la idea del temps.

El temps lent de la fotografia acaba per unir-se amb el temps lent de l’objecte fotografiat, carregat de memòria, resistent a l’aniquilació, a la completa desaparició, malgrat les amenaces constants que pateix i ha patit. En la memòria es trenca el concepte temporal i tots els temps possibles acaben fonent-se.

Primoz Bizjak