Recordo el meu primer viatge a Nova York, aquell objectiu llargament ambicionat, i que finalment es materialitzava. D’entre les moltes impressions i experiències que allí van succeir, n’hi ha dues, que, ara al cap dels anys, em venen a la meva memòria com paradigmes sensorials d’aquella llarga visita. La primera, les xemeneies ratllades blanc-taronja de plàstic, que cobrien les reparacions de gas, i que a l’hivern no paren de treure fum dens i blanquinós; i la segona, l’intens olor de la ciutat. Aquest olor que solsament sents a Nova York.

Cada ciutat, com cada persona té un olor característic, que podem, en ocasions, recrear en la nostra memòria, sentint-lo pròxim, com si d’un fantasma o d’una aparició es tractés.

En intentar relacionar una de les meves obres amb un olor determinat, busco un argument sense èxit; però a en apropar-me a la pintura observo la seva peculiar olor, aquet olor narcotitzant que només es produeix en la meva obra. La meves pintures fan la meva olor, i jo faig olor com les meves pintures. “El gest continua”, té el meu olor, fa olor a la meva pintura, però també té olor a Nova York, en un displicent homenatge a J. M. Basquiat.

José Manuel Ciria