Els records s’imprimeixen en aquesta sort de pergamí que anomenem memòria. El camí més ràpid i precís per furgar en ella és el camí dels olors; això Proust ho va saber, i va saber dir-ho amb paraules. Jo ho vaig constatar i vaig voler expressar-ho a través d’una imatge fotografiant aquell lloc que, sota la forma d’un vell magatzem poblat de papers, representava la meva infantesa. Els papers encara conservaven l’antic aroma de l’arbre del que van néixer, també el de l’àmbar i el de tots els anys que van imprimir la seva polseguera, el de la tinta que els hi va donar vida, el dels meus minúsculs dits descobrint l’altre regne que habita entre les pàgines d’això que em diuen que s’anomena llibre, el del cedre que era un llapis i marcava aquell paper blanc i pla que podia ser, si passava per les mans del meu pare, un elefant o una girafa. L’olor de la meva memòria és múltiple i complexa com el del paper.

Cecilia de Val
Juny 2009