Un dia a l’illa vaig trobar un flascó de perfum, enterrat a la sorra. No sé des de quan devia ser-hi però segurament feia molt de temps, atès el seu aspecte exterior. El vaig netejar i vaig guardar-lo a la cabana, al meu escriptori, al costat del meu quadern i dels pocs objectes que tenia. Encara se sentia alguna mena d’olor, si et concentraves molt, i amb una mica d’imaginació.

Aquesta olor subtil en el meu món de nàufrag es va convertir en una presència estranya i a la vegada familiar, així que aviat vaig començar a conversar amb ella. Li parlava sobretot abans d’escriure; era una font d’inspiració i alguna cosa més: m’imaginava que era l’ànima de Faustine, l’heroïna fantasma, vinguda d’un passat llunyà, de La invención de Morel, llibre que havia tornat a llegir abans d’embarcar-me. Com el personatge de Bioy Casares, em vaig enamorar perdudament d’ella. Una tarda que vaig deixar la porta oberta (vaig haver de sortir corrents perquè començava a ploure i la llenya acabada de tallar estava a la intempèrie) va entrar un capibara salvatge a la meva caseta que va destruir tot el que tenia. Vaig trobar al terra les restes trencades de Faustine. Trista, desesperada, el cor fet bocins, vaig anar-me’n sota la pluja a enterrar-los a la sorra, allà mateix on els havia trobat.

Vaig tornar a la platja el seu tresor; potser mai no hauria hagut de prendre-l’hi, mai no hagués hagut de descobrir l’olor del passat.

Pauline Fondevila