Sospito que sempre he tingut una qualitat innata per percebre els olors amb un perfil borrós, difús i una marcada inclinació a identificar uns per uns altres, el que em qualifica sobradament per desdibuixar una cartografia exacta del territori en que es mou.

Chema Madoz

Un escriptor explica que li va preguntar a un nen de la tribu pápago, a Arizona, de què feia olor el desert. “El desert fa olor de pluja”, li va contestar. L’aroma de les mates de creosote, alliberada per l’aigua, era el que incitava el seu record. [Els nens inventen la màgia, els poetes moren per ella]. “Fa olor de cavall mullat” deia Rojas del seu pare quan aquest tornava sobre la seva cavalcadura de travessar el riu Lebu; l’artemisa de Snyder, “fragant sota la pluja” o “els joncs perfumats i nuats” de Wang Wei, que formen el sostre a través del qual s’entreveuen els núvols.
Ningú no n’havia atrapat una encara perquè es retallés engabiada contra el cel. “La imaginació és un lloc on plou”, va escriure Calvino.
M’ensumo que Madoz tanca núvols per a no caminar sempre xop.

Nacho Fernández, juny 2005
[poema de José Luis Gallero]