Antoni MARQUÈS
TÈCNICA: agulles niquelades sobre suro i planxa d'acer pintats
Quan arribava l’estiu: unes calors sufocants, olors pesades, enganxoses, mesclades amb l’aire. Viatges, trasbals, olor pesat, calent, d’olis cremats dels motors, seients d’esca impregnats de suors pestilents, enganxosos, que ferien l’olfacte. Olor que passava del nas fins al cervell, provocant mareig i nàusea. Fins que a través de la finestra t’arribava una onada d’aire fresc, pi o ginesta, alliberant els sentits de l’anterior sopor. Però això tan sols era un instant, tornant a caure en l’estat aclaparador de tots els sentits. Mai no m’he acostumat a aquestes olors saturades, espesses, pesades, com mai no m’he acostumat als fets obscurs, confosos o foscos. Fets i olors se m’han gravat a la memòria, són olors-records. I quan torno a sentir, el meu esperit intenta defugir-los, perquè van contra la meva naturalesa; sembla que destrueixin o anul•lin el meu ser, ja que sempre he cercat la claredat en les coses.
On comença l’olor, on acaba la fetor i per què tots ho percebem de manera diferent? Potser són fets molt semblants els que activen el fet creador, on no hi ha límits ni normes, perquè som nosaltres els que ens les imposem.
Olor a vida
Olor a no olor
Olor a mort
Antoni Marquès