Nico MUNUERA
whitemist XXVII
DIMENSIONS: 60 x 90 cm
TÈCNICA: acrílic sobre tela
Em vaig despertar… o això vaig creure. La desorientació era majúscula. No em feia mal res. Tampoc no recordava haver begut la nit anterior, si és que ara era de dia. Per no recordar ni sabia en quina ciutat em trobava. La poca llum que entrava per la porta em deixava veure alguna silueta a l’habitació però per més que obria els ulls no aconseguia endevinar què eren aquells objectes. Vaig intentar palpar al meu voltant buscant no sé ben bé què però tampoc vaig trobar res a què agafar-me. Vaig mullar els meus llavis amb la meva llengua, o almenys això vaig imaginar perquè no vaig percebre res. Vaig començar a sentir-me molt lluny…. Però lluny d’on? El silenci era tan pregon que em perforava les orelles. Estava espantat, això sí que era cert.
Furtivament, una fulla d’aire va travessar el meu nas i va vessar el meu cervell.
De nou em vaig despertar. Vaig agafar un llapis i vaig començar a unir gargots. Estava clar. No era al balsàmic Oporto, com aquella vegada. Tampoc havia tornat a perdre el cap per alguna dona que lliscava a través de la vainilla, com tants altres cops. Era senzillament la meva mare cuinant, com cada cap de setmana, la seva embriagadora safata de pebrots vermells al forn que s’escapolien per escletxes de portes i finestres fins al portal on jugàvem.
No sé com vaig poder-hi arribar, perquè no existeix aquell lloc ni aquell temps, però vaig saber, per un instant, que era dissabte a la tarda i em trobava a la casa on vaig créixer.
Nico Munuera