En l’estat de les flors la meva sensibilitat actua més per imatge que per olor. Les olors que em produeixen més afinitat són: herbes, arbres, molses, bolets, les transformacions orgàniques que fan els humus. Una de les maneres de catalitzar aquesta sensibilitat és quan diem amb la meva dona: “El bosc fa olor de bolets”. Per a nosaltres és la plenitud olfactiva i també visual. Podem olorar i també veure que minuciós és el paisatge en les nostres recol·leccions. Tota la meva vida he manipulat matèries vegetals, cosa que equival a dir els meus cinc sentits han actuat harmònicament.
Hi ha perfeccions que només es poden deduir pel tacte, d’altres per la vista. Tota la meva obra té una sonoritat opaca. Em molesta el buit, em suggereix falsedat. I moltes vegades tinc la necessitat imperiosa de degustar la primera matèria. És una manera de sentir l’aroma més visceralment.
El bambú és una gramínia com ho és el blat de moro, l’arròs, el blat. M’agrada l’olor de palla, la de la farina pastada amb aigua i la del pa acabat de coure. M’agradaria que la meva escultura tingués el perfum dels forns de pa i que la seva forma suggerís totes les meravelles amb les seves olors corresponents per continuar desitjant el pa nostre de cada dia.

Un dulce estremecimiento, una tierna cautividad, así puede ser un olor. Envuelto en sus fragantes redes, es difícil desprenderse de ellas. Porque los bellos olores tienen el poder de atar nuestros deseos, de sujetar nuestra voluntad, haciendo callar nuestras ganas de evasión.

Estos perfumes están ligados de forma indisoluble a nuestra historia, encarcelándonos en la red de nuestros propios recuerdos. Matho, el héroe de Salambó de Gustave Flaubert, experimenta dicha captura: era una emanación indefinible, fresca y no obstante aturdidora como el humo de un pebetero. Olía a miel, a pimienta, a incienso, a rosas y a otro “olor”.

Este perfume firma así definitivamente la pertenencia de Matho à Salambó hasta su muerte.

Zush