“Tota làmpada és una planta, el perfum és la llum”. Victor Hugo.
D’alguna manera als quadres es presenta una idea límit o es pretén arribar a la coronació d’allò que un, en el seu coneixement de la història, ha fet seu.
Borges va dictaminar una unitat en la poesia: “Tots els poemes del present, del passat i de l’avenir, són episodis o fragments d’un sol poema infinit…” Coleridge en una nota deia: “Si un hom travessés el Paradís en un somni i li donessin la mà… llavors, què?” Aquesta idea té la unitat d’una meta. En la pintura no hi ha cap acte que no sigui coronació d’una sèrie d’efectes i intencions. La flor de Coleridge evoca aquesta idea gairebé panteista de l’art. L’únic i veritable record que tindríem, si aquesta flor hagués estat a la nostra mà, seria el de la seva aroma.

*****************
Aquest quadre de l’ós el vaig fer pensant en la malenconia, i amb una mica d’ironia vaig recordar la història que contava Grandville sobre Lord Byron… va comprar un ós intel•lectual que vivia en soledat a les muntanyes; va viure al costat de Lord B una intensa vida centrada en la poesia i la natura. Amb el temps, cansat de la soledat i la poesia, l’ós va escapar i es féu un bon marit i un bon pare. Bàsicament la malenconia, com qualsevol tema que utilitzo o descobreixo, és com l’aroma de la flor de Coleridge. És una imaginació que té la unitat i la integritat d’una fi.
Hi ha quelcom a les olors que subsisteix. S’associa d’una manera capriciosa i sorprenent a les imatges, a les sensacions.

Abraham Lacalle