Carrers silenciosos, callats, indiferents, transitats per familiars i amics on es guarda una quieta intimitat com una bucòlica poesia. Perfumats amb fragàncies d’un llorer, d’un xiprer o d’un ram de crisantems. La síntesi de tot un llarg recorregut que comporta moltes experiències i una infinitat d’olors distintes és el que tenen en comú la sèrie ‘Silent Move’ i en particular l’escultura “Going my way”, títol tan paradoxal com la mateixa obra, i els cementiris. Una recuperació de les caixes de camió que resten immòbils en un refús, l’última morada de la mort i de tot allò que embolcalla el trànsit, és el que Roqué ha fet tot pensant en el silenci com a sentiment universal. És una mica la història del món de la càrrega, del transport de quantitats diverses de coses d’un cantó a l’altre de la vida. És una obra lírica amb una resposta emotiva, i com tot gran obra fa reflexionar i pensar en diferents tipus de carregament i en les màximes variacions relacionades amb les olors: l’olor del ferro, l’olor de la fusta, l’olor de l’asfalt, l’olor de les mercaderies i de tantes altres. L’aire fred de l’acer comparable al dels àngels dels cenotafis contrasta amb el perfum emanat dels arbres, la fusta dels quals ha servit per fer part de l’escultura. La seva forma arrodonida i tensa suggereix infinitat d’aromes d’acord amb l’experiència i sensibilitat de l’espectador. Acceptem que “Going my way” ens entri per la vista i el tacte, però no podem negar el seu plaer olfactiu. I l’olor és un plaer estètic i físicament molt perceptiu, no simplement pel que ens suggereix del seu contingut sinó també per la seva intrínseca matèria. Podem canviar el nom de les coses però el seu perfum, la seva essència no s’altera, així Shakespeare ens diu: “A rose by any other name would smell as sweet”. Roqué