Després de la ruta de la seda, més enllà de mil deserts, pujols, túmuls funeraris i estepes. Molt més enllà del Pamir, de Niya, de Khotan. Lluny del País de los Éssers, viceversa d’Alexandre, després dels passos de Chang-kien. Cents de mils de veloços monsons, de tòrrids “stupes” a la llunyania. Més enllà de l’antic Eritreu, més enllà de Jokand, de la Ruta de les Oracions al Vents.

Allà, on envermelleix la terra a la posta de sol, on l’astre s’amaga lluny de les banderoles i els “chorten”. Creuats mil mars.

Aquí, on es posa el sol sempre en direcció a la “Meca”. Tantes vegades plogut, sobre el tuf a Indigno, a Mitra, a Turquesa morta: un lleu vapor d’encens s’aixeca. Creua San’a, recorre com tantes vegades el desert que limita al Roig. La seda fa olor a turquesa, a Indigno, a Mitra, a Encens, a ruta, a desert, a pedra. Creua El Caire i s’emporta tota la resta, continua com vent de sorra, se “garamantea” i aconsegueix un to verd. Creua tota l’antiga Líbia. Creua les columnes, es posa sobre nosaltres: escolta! S’olora.