Text de Juan Carlos Marset, Sevilla 1997

Fragment del text “Señas y contraseñas de Ángel Alonso”

“…Una matinada, gairebé a l’alba, Alonso és despertat per l’olor del fum dels camps cremats. Es dirigeix cap a la reixa de la Ferme de la Chapelle i veu que el foc ve en direcció cap a casa seva. Al principi es va espantar, però després va comprendre que era una feina més dels pagesos, i es va quedar a gaudir de l’espectacle. Quan el foc es va apagar, va ser la visió absoluta: la terra negra, com un tapís, la cosa més bella que havia vist mai. “Quina fotesa és la pintura!”, va pensar, i va començar a caminar pel camps negres. Alonso es va posar a acumular herba i carbó. Agafava sacs i hi ficava a dins les cendres sense tocar-les. Les formes, l’esquelet vegetal, es mantenia intacte, el foc havia destruït els cossos sense descompondre’n la figura…”