L’olor de les pel·lícules. <>* Puc jurar que la primera vegada que el vaig veure va ser en una pel·lícula de Herzog, després ha aparegut en moltes ocasions. Passava en un descampat, un cementiri de cotxes, o potser un lloc que ho recordava, o potser no. No hi fa res. Prop d’aquest paisatge desert hi havia unes barraques de fira. En una d’elles, en una petita cabina similar a la d’un peep-show de vint duros, podíem assistir a l’angoixant i cruel dansa que executava una gallina en un espai delimitat per rígides cortines de fals vellut i il·luminat, és clar, per bombetes de llum vermella. Les seves urpes s’aferraven, amb desigual fortuna, a una plataforma giratòria, en un inútil intent d’assolir una certa estabilitat. L’olor del lloc no s’havia fotografiat. Per a mi, sempre serà el d’un còctel de enchiladas, cervesa mexicana i ambientadors en esprai.

Carlos Pazos