Bé, per ser sincer, mai se m’ha ocorregut pensar en les fotografies com alguna cosa que es pugui olorar i si mai ho he fet probablement sigui perquè mai he concebut les imatges com quelcom que un pugui menjar.
En el meu cas, la connexió entre el nas i la boca és una autopista amplia i buida, el camí que uneix els ulls a la boca també, i inclús tinc una còmoda carretera entre els ulls i l’oïda, però el camí que puja des del nas fins els ulls acaba abruptament en mig de la mala herba.

Però no és que no hi hagi olors en la meva feina. La qüestió és que només els percebo en el procés de la feina, i no en la pròpia imatge fotogràfica.
Per exemple! Mentre estic netejant els envasos hi ha tota una sèrie d’observacions que el meu nas ha de suportar.

Els forts perfums dels cosmètics, la mera varietat dels rentavaixelles, el penetrant aroma dels productes de neteja, l’eteri olor de les solucions mèdiques, l’aroma de gasolina en esbandir els pots d’oli de motor, la brusca evaporació, nociva pel cervell, de les dissolucions necessàries per arrancar les etiquetes i els adhesius i, després de tot, l’enganxifós ambient de l’habitació fosca.
Potser pugui trobar-se en aquest breu fragment una segona explicació del perquè mai he intentat atribuir olors a les meves obres.
Potser hauria d’intentar-ho.

Claus Goedicke