El teclat d’un ordinador s’associa sobretot al sentit del tacte. Cada dia toquem intensament aquesta interfície amb el món electrònic. Amb l’ús, a poc a poc les tecles es van desgastant i es comencen a esborrar les lletres (sobretot la “A” i la “E”, que són les que més premem). Comença a acumular-se el pols entre tecla i tecla, o les engrunes d’una torrada que un dia vàrem menjar mentre llegíem les notícies a Internet. El teclat comença a convertir-se en un contenidor del pas del temps. Aquesta pols o aquestes engrunes es converteixen en una manifestació física de quelcom molt més intangible que circula pel teclat: les cartes, missatge de correus electrònics, els fulls d’Excel, les idees, projectes, il·lusions, decepcions… Un teclat antic fa olor de pols, que és el mateix que dir que fa olor de les seves memòries, si els teclats tinguessin memòria.

Daniel Canogar