Els objectes, es desprenen de la seva anterior vida i funció per, una vegada alineats, amuntegats, entrar en un nou frasejo on el seu significat i ressonància es veu afectat per allò que se li superposa o per allò al que és superposat. Pura sinestèsia.

Així, sobre una soca de fusta raspallada, sense guarir, s’erigeixen una combinació de paraules i coses, cadascuna de mons i atributs ben diferents: martells, una goma elàstica, llauna de cervesa, caps i caputxons de fang sense coure i una mica de blue-tac. Caldria pensar en una força sinestésica que activaria diferents ritmes, ressonàncies. L’olor de les velles eines i la fusta seca, labors i cervesa vessada. Però també el fang sense coure sobre la textura d’una llauna d’alumini i el blue-tac. Cada paraula, cada cosa, transferint propietats i imatges, reconstruint un altre temps o un altre lloc- una serendipitat, una epifania -en una sinestésica alineació de paraules, en un conjur que demanda temps per resoldre’s a si mateix, i distracció, clar.

Diego Delas