A PROPOSTA DE SENTITS PRIVILEGIATS O PROVOCATS: L’OBRA DE DOUGLAS GORDON

Alguns artistes de la modernitat van entendre que els nous procediments per a la creació plàstica, les anomenades arts visuals, podien assumir més que no pas aspectes representatius o reproductius, actituds agressives i transgressores que en lloc de conservar l’establert portessin a la seva destrucció, una nova forma possible, inèdita, de la realitat ambient. És real tot el que es veu, però també és real allò que convertim en real, a què donem presència inèdita. Aquesta opció plàstica té sentit pel fet d’oferir presències actives reals que ens obliguen a donar-los contingut, significat, encara que sigui insòlit o inesperat, de vegades obligat per la nova coherència que cal ordenar des dels sentits perquè el presentat sigui accessible a l’enteniment. Douglas Gordon és un d’aquests agressors de l’immediat i ho practica fent servir el temps però també –com en el cas present– el foc. Un temps o un foc controlats, lligats de mans, que suspenen la seva acció i activitat quan l’artista ho decideix, que és quan ha aconseguit que l’observador el segueixi a ell i no pas l’objecte primigeni que motiva l’acció.

Aquestes imatges així suspeses i interrompudes en el temps en els seus processos altres, incloent l’agressiu, es presten, s’ofereixen a noves funcions. La que posseeix la col·lecció Olor-Visual, passa de ser una fotografia atemptada, per un motiu subjectiu o d’aberrant joc sàdic, al marge de la desfiguració aconseguida, a adquirir un sentit i un significat nous: el seu nas ha estat alterat i en aquest precís instant, el que clama i posa en evidència la imatge és l’imperatiu de l’olfacte. Després –amb el consentiment o sense de l’agressor– cal preguntar: de quin sentit bàsic volies desposseir la imatge? ¿Del de la bellesa o del de l’olor? Els ha aconseguit tots dos i el segon amb escreix, posant en evidència l’horrorosa i, per al piròman, dolça olor del foc que crema o la fortor pudent de la carn abrasada.

Digne premi Turner, el de Douglas Gordon.

Arnau Puig