DE LES ALTRES OLORS

La fisiologia ens diu que el sentit de l’olfacte serveix per a identificar la mare quan ets un nou nat i que ens ajuda a refusar els aliments i les situacions no convenients protegint la nostra salut i per tant la nostra supervivència. També els més afinats estudis sobre l’olfacte ens mostren que la situació de la pituïtària proporciona una comunicació directe amb el centre de l’olfacte al cervell en l’hipotàlem molt a prop del lloc on es prenen les decisions íntimes i automàtiques com ara les referents a la nostra sexualitat.

L’esser humà ha domesticat des de tota l’antiguitat aquest poderós complex fent de l’olfacció una de les característiques de la sofisticació del progrés humà. Els perfums de les flors, les fragàncies, les olors diverses dels menjars, del cos humà… generen cadenes de relacions, concatenacions de conceptes, d’imatges mentals que han penetrat les creacions artístiques de totes les èpoques; tinguis com a exemple el paper que les percepcions olfactives tenen en el cicle de novel·les de Marcel Proust ” A la recherche du temps perdu” o a l’aclaparadora novel·la de Patrick Süskind “El Perfum” i la seva espectacular versió cinematogràfica. Curiosament en la literatura i en el cinema el sentit de l’olfacte és inoperant i la seducció d’aquestes obres es deu basar en què tinguem imatges mentals de l’olor i la pudor que s’activen al llegir o oir certes paraules o veure certes imatges, com de fet succeïx en llegir aquestes línies.

En l’àmbit de l’olfacció hi ha una zona d’ombra; és la que es refereix a les olors no plaents. La fortor de certes experiències olfactives i la tendència natural cap al plaer, han fet que les considerem rebutjables. La putrefacció, per exemple, genera olors que es poden qualificar de diversa manera. I aquí és on es troba en la subjectivitat, una divisió d’opinions. El rebuig a l’olor dolçassa de mort, de cadàver, és general i l’anomenem clarament pudor. Però l’olor de l’humus del sol dels boscos integrat per fulles seques humides en procés de descomposició és apreciat com a referent de cosa natural. Les fruites sobrants després d’un mercat comencen a podrir-se envaint l’aire d’una oloració característica. Igualment certs tipus de formatges que generen fortes experiències olfactives pateixen d’aquestes diferències d’apreciació.

Les olors que viren cap a pudors es poden relacionar amb situacions de patiment i finalment desembocar en una sensació de dolor?

Anant cap a l’extrem oposat de la consideració general plaent de l’olor, ens pot fer sofrir?; ens pot anticipar el dolor mental o físic abans que se’ns manifesti? L’olor pot acompanyar la percepció dolorosa i, individualment, deixar soldada aquesta relació per sempre? La ferum que s’estén pels cementiris dies després de Tots Sants amb milers de flors podrint-se pot ser una mostra d’aquestes defugides experiències amb un clar paral·lelisme amb la descomposició del cos humà després de la mort.

Eduard Olivella

Barcelona, novembre 2013