Preguntar-me si tinc una visió de la vida “sense olor” és una cosa nova per a mi. Qui sap… Jo diria que sóc una observadora fanàtica; constantment relaciono el que veig en la realitat exterior amb la meva percepció interior. Però això podria haver estat igual si el meu sentit de l’olfacte estigués intacte.

Tinc una certa percepció de les olors però la meva ment no les connecta amb cap significat. Es podria dir que sóc una “cega de les fragàncies”, com si aquestes fossin colors. No puc diferenciar el menjar de les flors, del cafè o d’una col. De vegades és frustrant però si ho compares amb la pèrdua d’un altre sentit, trio aquest. Com que no sé el que em perdo, sempre ha estat així, es pot ben dir que l’elecció és fàcil.

El color del fang: una sopa primigènia i grisenca. Se t’hi enfonsen els peus com si et volgués atrapar. Cada pas, pesant, allibera un vapor dens d’espigues de blat en descomposició, terrós, acollidor.

La percepció que les dues nenes estan aïllades del món exterior és correcta. El motiu, el deixo a la imaginació de l’espectador perquè ell inventi la seva pròpia història entorn d’aquesta imatge.

Ellen Kooi