El melic del món fa pudor
Fumar és una pràctica que ens connecta amb l’instint de nodrir-nos. L’única acció que el nounat sap fer de manera instintiva és la de succionar. Olora el pit de la mare que, induït per la presència propera del nadó, produeix llet, i a voltes la vessa i regalima abans que el petit hagi arribat a agafar-se al mugró. Fumar és, per qui porta temps amb aquest vici, una acció compulsiva, mecànica, com qualsevol manifestació de l’instint. Alhora és una acció que implica passivitat –sembla una contractació. Fumar és un acte simbòlic. El nadó no tan sols es nodreix de llet sinó de l’efectivitat pel contacte corpori amb la mare. Els pulmons embolcallen el cor, i el fum inspirat i retingut momentàniament l’escalfa. Fumar ens nodreix també afectivament. Primàriament, instintivament. Però a la llarga ens crea una manca més poderosa d’aquest afecte que el fum ha tenyit d’escalfor passatgera. Qui fuma s’envolta d’un núvol filós, cendra volàtil. Qui encén una cigarreta darrera l’altra consumeix el temps. Actua compulsivament tot volent aturar el temps. De l’acció només en resta la cendra, la burilla, i una sentor.
Eulàlia Valldosera 2000