L’olor de la terra L’olor del pensar Vam tenir l’experiència, però vam perdre el sentit, i apropar-se al sentit restaura l’experiència”. T.S. Eliot, Quartets Mai no se m’havia acudit pensar en l’olor fins el dia que l’Ernest Ventós em va convidar a fer-ho. D’una banda, el meu treball està estretament vinculat amb l’olor intrínseca de la natura que m’envolta. M’agrada especialment l’olor que desprèn la terra xopa d’aigua després de la pluja, com la terra enganxada a la pell d’unes patates −d’aquestes que no es compren al supermercat− i que pelem a la cuina. D’altra banda, crec que també el pensament fa olor. És l’olor dels llibres i de les pàgines i de les lletres; una olor que jo anomeno interna. Natura i pensament, l’olor externa i l’olor interna, es complementen en la seva fragilitat; són dos móns que s’exclouen i que són alhora testimonis de l’efímer. Dos móns que des del silenci afavoreixen la creació de l’obra d’art i l’activitat de l’artista.