El pensament poètic convoca com a ombres erràtiques totes les sensacions de la matèria.
Tot el que existeix, tot el que resta “caigut” en la fisicitat, pot ser pensat també evocant la memòria de la seva condició més volàtil: el seu alè, el seu baf, l’olor que relaciona i provoca convulsió en una dissipació corpuscular la seva presència subtil.

També penso en l’equidistància lobular del cervell que propicia una entesa no osmòtica del món, singularment la veu, diferenciant les formes i els fenòmens.

Aquesta facultat geomètrica que és la proporció dual del nostre cor i de la nostra ment fa possible el creixement de la memòria de la mateixa, això és, capacitar la creació del llenguatge, i amb ell, de sentir, de pressentir l’essència de les coses.
Mnomos és també l’ombra de la seva presència pressentida per l’exhalació del seu humor subtil, que és el del seu temps viscut i el del seu temps possible.