…Quan arribava l’estiu i començava a apretar la calor, s’aprofitava la primera ocasió en què es buidava completament per netejar-ne el fons de “verdet”. Les algues que s’havien desenvolupat durant tot l’hivern i la primavera precedents omplien l’aigua d’una massa tova amb filagarses de colors verds brillants, verds foscos i grisencs que la convertien en un lloc ple de misteri en el qual ni tan sols ens atrevíem a introduir un peu. Després de la neteja es començava a omplir amb aigua neta i freda. La bassa era gran i profunda i tenia una escala de graons adossada a l’interior d’una de les seves parets de gairebé un metre de gruix. Baixava amb precaució l’escala per evitar les relliscades. A mesura que baixava, m’anava inundant una sensació de frescor humida, i l’aire s’omplia d’una olor intensa i profunda que s’intensificava en arribar al fons. Feia olor d’aigua. Era l’olor de l’aigua. Aquesta olor penetrant que m’omplia els pulmons, feia que la bassa semblés un lloc immens, com una cova sens fi. És l’olor de la que de vegades em tornen escapçadures i activa la meva memòria quan passo al costat d’una font o fins i tot en beure un got d’aigua …

Ignasi Tovar