Es diu que el sentit de l’olfacte és el més estretament vinculat a la memòria i per a mi no hi ha dubte que és així. El rastre d’un perfum barat tot i que respectable de grans magatzems aconsegueix transportar-me trenta anys enrere, fins al confortable petit saló de la meva àvia, mentre que les notes més bohèmies del pàtxuli i el sàndal a l’instant em porten al record l’estiu dels meus primers amors i els petits pits il·luminats per la lluna de la meva amada roncant suaument al meu costat. Verdaderament crec que les olors ens poden transportar, no només a la memòria, sinó a llocs que són singularment sublimes.

El meu taller és un lloc sagrat i mentre treballo empleno l’aire de fums sacramentals. Sota d’una col·lecció de coses diverses portades dels meus viatges, en un racó de la sala, un encenser exhala pesats pecíols d’encens de Boswellia i fusta d’Agar. Algunes volutes de fum s’eleven amb lentitud cap al cel, mentre altres s’arremolinen mansament sobre de la taula i formen una mescla seductora amb les notes de tabac i d’haixix que cobreixen els meus dits. A mesura que l’atmosfera del taller es converteix en una suau nebulosa d’encens perfectament homogènia, aconsegueixo transportar la ment amb major facilitat al meu treballa i imaginar una nova realitat. La meva religió està en aquest lloc, desproveït de dimensió física, però inexorablement lligat a les llàgrimes de resina de Boswellia i al diví transport de la fusta d’Agar. Si a algú se li acudís voler endinsar-se en la meva obra de la forma més perfecta, li faria inhalar aquests mateixos olors que emanen de la terra mentre contemplen les meves creacions.

Para a mi, “In the Morning, Trotsky” fa olor a llet quallada, a sabó de lavanda, i a un vell parc fet de fusta de cedre vell.

JAMIE BALDRIDGE