Com a artista, vaig triar el sofre a finals dels anys 90 per a unes escultures petites i ambivalents. Malgrat la seva bellesa intrínseca, que sempre està present en les meves obres, el sofre per a mi era un element vulgar. La pols de sofre, a causa de la seva forta olor repel·lent, se solia escampar al peu de les parets per tal d’impedir que els gats hi pixessin. Era un material de baixa categoria, però que al mateix temps, per la seva relació amb els volcans i l’alquímia, em permetia de fer volar la imaginació. A més a més, i sobre tot, atès que els títols de les meves obres sempre han estat descriptius i particularment significatius, la paraula sofre, en francès soufre, desvetlla algunes associacions eminentment poètiques, com ara: soufre, souffrir, souffreteux, sulfureux [sofre, sofrir, malaltís, sulfurós]. D’altra banda era una opció que encaixava amb el meu desig de treballar amb un material que no haguessin utilitzat abans altres artistes.

Jean Michel Othoniel