L’olor té un component nostàlgic que, per a mi, el lliga a l’aspecte més íntim i amagat. Per dues raons: l’olor no té llenguatge en què pugui transcriure’s de forma més o menys reglada, i per això mateix, la memòria de l’olor roman a cadascun de nosaltres com un referent vital, intransferible.

Cada vegada que a l’hivern vaig a Quesa, petit poble rural de València, límit entre les arrels i l’arbre de la meva gènesi, s’engega l’interruptor d’una memòria que no puc compartir: sabatilles humides, peus freds i nas vermell; mans tallant l’aire amb els ulls plorosos; silenci i parets emblanquinades amb calç; olor a llar, a garrofers, fum, boira, i escarxa del matí, terra gelada…

Aquesta, per a mi, sensació de llibertat, no és possible de transmetre sinó a partir d’un discurs metafòric, parabol·loide i distorsionat d’una emoció que, en preguntar-li qualsevol altre per aquesta olor, en aquest mateix lloc, en aquella mateix data, m’explicarà potser un esborrany del seu sentit, tal com jo, imprecís.

Així, tots som missatgers d’un missatge indesxifrable, que acaba sent un secret involuntari d’una infantesa que sobreviu com a paradigma d’enteniment entre el jo i el món.

La representació d’Hermes com a jove amb proporcions àuries, de marbre patinant fins el vellut de nacra de pell nua, transfereix un sentit d’esser volàtil. Recolzat en les petites ales als peus o al cap, Hermes s’enlaira pel temps fins confondre’s en transparència, desapareixent i apareixent en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Al món de les idees(,) ve d’amagades darrera la bastida i es manifesta en el blanc de la pintura, portant dins el perímetre de la seva transparència els colors que em guien per explicar el món.

Alguna vegada n’he vist de nou, en respirar pel nas l’aire fred de l’hivern, el missatge embolicat en la transparència cristal·lina del meu cos: com tots tants cops, Hermes enlloc.

Jesús Galdón