Instruccions d’ús per una columna fracturada.

Jordi Mitjà, 2013.

Fa molt fred i m’adono que no tinc aigua corrent al taller. Tot i les adversitats, decideixo començar a fer l’encofrat. Utilitzo els excedents de fusta d’una tarima que hem construït a mà per l’espai 13. Les llates de pi negre[1] son massa primes però en aquest punt no soc conscient de la força que farà el formigó dins l’encofrat. La mida d’aquesta columna vindrà marcada per la llargada de les travesses, un metre i cinquanta centímetres aproximadament. En sortirà una biga petita amb les textures de la fusta, nusos petits, talls i imperfeccions. Aquesta és la idea. Segueixo consolidant la caixa amb claus, a base de clavar-ne començo a entrar en calor. A l’exterior fa un sol tímid.

Enrosco dins l’encofrat una tela vella de galliner, l’he trobat al Bosc de Can Sis Rals[2]. Amb l’ajut d’un filferro[3] i un passamà lligo el cap de la tela i el subjecto damunt de la caixa. Aquest acte previsor servirà perquè la tela no s’enfonsi en abocar-hi la pasta. Preparo la formigonera, és el primer cop que faig anar un aparell d’aquests i fa respecte. L’endollo i comprovo que la maquina gira correctament. Tinc dos carretons preparats, un de sorra[4] que he passat per un sedàs i l’altre de formigó[5]. Al magatzem on he comprat els materials m’han aconsellat una proporció de 4 parts de sorra per una de formigó, jo opto per una proporció de 4/2 per assegurar el tret. Començo a fer la barreja amb aigua del viver, primer he hagut de trencat la capa de verdet[6]. Ningú m’ha parlat de la quantitat de líquid, omplo la formigonera a cop d’ull. Aboco el material amb l’ajut d’una pala, un núvol de pols fina s’escapa del tambor i m’aparta literalment de la boca.

Aprofito per fer un mos, sento la màquina girant. Un cop feta la barreja omplo l’encofrat fins a la línia de la caixa. La tinc apuntalada per equilibrar el pes, sembla que he fet un treball professional, fa goig. Per sort, un dels laterals cedeix, -degut a la pressió-, i comença a escampar-se amb parsimònia un munt de pasta. Ho fa a càmera lenta, miro l’escena com qui assisteix a un espectacle. El formigó s’escapa i avança com la lava d’un volcà, constato que una part de l’estructura de tela quedarà a la vista. En algun punt del desastre el formigó s’atura, -vull suposar que per algun grumoll diví-. Tanco la porta i en un primer moment descarto l’escultura. Uns dies després, un cop desfet el motllo, apareix aquesta columna fracturada. En aquell punt, m’adono que tinc el pal de paller, del projecte que estic construint.

[1] Les travesses de pi negre les vaig aconseguir com a material excedent de la construcció de l’AVE a la frontera amb França.Quan les serràvem ens meravellava la seva olor a resina, una olor neta i agradable que et fa respirar a fons. Vàrem serrar aproximadament una tona de pi per fer l’entarimat de l’exposició. És com haver respirat un bocí de bosc, latent.

[2] El projecte es va iniciar a partir del coneixement del treball d’en Josep Pujiula i les seves construccions al Bosc de Can Sis Rals a Argelaguer. És a partir de conèixer i d’adaptar sistemes constructius d’aquest personatge que arribo a la concepció del projecte: Monument. Lladres de filferro per l’espai 13 de la Fundació Joan Miró. Aquest bosc fa diverses olors depenent de la època de l’any, modulades pel fet que hi baixi o no, aigua.

[3] Les mans d’en Josep fan olor a rovell. Amb molts quilos de filferro i claus en Josep ha construït la majoria de les torres, barraques i laberints del bosc. Aquests materials un cop rovellats tenen una olor àcida que s’impregna en treballar-los i s’hi adhereix per dies.

[4] Faig servir sorra de les lleres dels rius. Ho he après d’en Josep que sempre se’n serveix per les seves construccions amb formigó. La sorra marina es dolentíssima per treballar. En els murs fets amb sorra de platja hi apareix aquella salabror que els impregna amb una floridura blanca, malaltissa.

[5] El formigó té una olor d’aquelles que asfixia si la respires i resseca la gola. Ara entenc perquè la gent que el treballa està constantment assedegada.

[6] L’aigua estancada es podreix i fa olor a vida en descomposició, put de forma selvàtica.