Kurt Schwitters va posar per títol DIE HERBSTZEITLOSE (més o menys: “els que no tenen tardor”) a una escultura realitzada entre el 1926 i el 1929. Si he fet servir l’enunciat per a la meva peça és perquè volia mantenir aquesta aroma malenconiosa, aquesta sensació d’una cosa que ha desaparegut. Les coses pintades sempre fan al•lusió al que ha deixat de ser i per això desprenen una inqüestionable olor d’absències i evoquen el que s’ha perdut.

Però quan fem nostre un títol que és d’un altre, també ens apoderem de la història concreta i de les circumstàncies que el van envoltar. És per això que la meva peça en concret, mitjançant les variants cromàtiques i els trencaments forçats de les diferents seccions que comprèn la instal•lació de l’obra, no només fa referència a l’estimulant catarsi amb què les avantguardes històriques van voler fulminar les convencions que governen el món, sinó que tracta també d’evocar les doloroses circumstàncies personals de Schwitters quan, perseguit pels nazis, va acabar refugiant-se a l’illa noruega de Hjertöya en què va sobreviure, allunyat de la seva família, pintant paisatges per a vendre als turistes.

José María Baez