Les referències a la santeria o la religió que Marta María Pérez Bravo reté i fotografia se’ns presenten com una interpretació de la condició original de l’ésser humà. Són accions motivades i regides per la creença en la comunicació i la transformació dels éssers i els objectes. Les seves imatges representen diferents rituals que estan destinats a rescatar de l’oblit, i a preservar la continuïtat, d’un món màgic que ella no vol que es perdi. Se’ns mostren escenes en què es barregen talismans amb amulets i amb símbols màgics que ens parlen de l’energia que anima la vida.

En aquesta fotografia pren com a centre l’ésser humà. Observem accions que es podrien situar en aquest espai intersticial que hi ha entre el pensament i la sensació, concretada en aquesta constant presència-absència del rostre humà. Se’ns nega la visió d’allò que més informació ens podria oferir, el seu rostre. Apareix metamorfosada, se serveix d’artificis, màscares i objectes per disfressar o negar el seu rostre. Ens parla de les seves creences, pors, quimeres i sentiments, se serveix del seu propi cos perquè el públic senti, vegi i olori allò que normalment no veu.

El rostre fa referència a la presència, amb ell es pretén subratllar la identitat de l’individu, la seva olor, el seu sabor, el seu… És el lloc on tenen lloc tots els jocs metafòrics. La seva olor ens porta a un pou de conflictes, símptomes i inquietuds, l’espai en què es fan visibles totes les necessitats, on el subjecte es fa vulnerable i ensenya tota la seva fragilitat. La seva empremta ens remet a la pèrdua, a la desaparició personal.

Marta María Pérez Bravo