Em pregunto de què fa olor l’Uruguai i me´n vaig a la platja Las Delicias, a ´Los Piratas´.

Tanco els ulls.

Clareja, el meu oncle Meme rega la gespa acabada de tallar, fa olor de verd, de matí.

És estiu, el vent porta una tempesta i sortim a mullar-nos amb l´aigua que cau per la teulada, la sendera calenta s´entebeeix, fa olor de pluja, de llevantada.

Amb la meva germana hem decidit que tots els animals són amics nostres, els colibrís, els escarabats, els grills i les granotes, som indis i saltem entre els arbres del torrent, l’escuma blanca de la badia platejada, la pell ens fa olor d´algues, de salnitre atlàntic, de ressol.
Arribo a casa i la mare m´alça, fa olor de terra, la seva pell em calma.

El sol es pon entre parets blanques, rajoles morades, la meva àvia canta, Eugenia de Montijo, Tránsito Olasa, em parla del començament de la seva saga. Els ulls grisos de Lala es tornen rosats i somriu, nena consentida, fa olor de neta, d´ànima blanca.

És de nit, al fons el bosc, pins, lambercianes. Les flors de Virgili, i l´aljub on Abú va plantar un gessamí, ella ara ens guia en somnis, fa olor de cosmos, de galàxies.

Diuen que la pàtria és això, un record de la infància.

Per a mi l’Uruguai fa olor de casa, de casa meva, ´Els Pirates´.

Martín Sastre