Natura morta que put a vida Enfront d’aquells artistes que creen el món nou de l’art –l’anomenat impuls de present –a través de tecnologies inodores i artificials i d’imaginaris fantasiosos, Barceló ho fa “de la mateixa manera”. Això és, seguint la manera singular de l’aportació catalana cap a l’universal. Així ell, com Miró (fins i tot el primer Dalí), i Tàpies i Brossa, o entre els de la seva generació Amat i Perejaume, avancen tots ells cap a l’esdevenir tot reculant cap a les arrels originàries de l’home: arrelament doncs, fascinació cap al primitiu, correspondències lingüístiques i rituals simples, poètica objectual pobra, cruïlla de civilitzacions, il•luminació lírica, atemporalitat ètica, nihilisme còmic, ruptura contra la norma, en fi, invenció universal, molt personal, feta a la valor més alta que a la diferència. La genialitat de Barceló, com la d’aquells altres, s’explica per la qualitat plàstica dels que baixen a pouar la força en el tant de no res per a enlairar-lo a l’absolut. La seva fixesa intel•lectual, com la d’aquells altres, emergeix de la radicalitat ètica de la vida de l’art. Apartant-se de la minimalització analítica i lingüística o, al contrari, dels excessos retòrics i narratius, implosionen la tensió espiritual dins el gènere. Car és dins la identitat que dins la fosca il•lumina la fosca claredat. A l’extrem domèstic, art de les fondàries i per tant no urbà, així desplacen fins i tot les mitologies geogràfiques cap a indrets extemporanis d’allò contemporani, i malgrat això, comunicalment celebrats, llur triomf celebra el centre tel•lúric, orgànic, on es podreixen amb voluntat i tenacitat d’excepció. La magnífica escultura de Barceló parla mes del que diu, d’aquí que apuntaré algunes de les tensions esmentades, pròpies “de la mateixa manera”: El tema clàssic de la natura morta esdevé interiorment subjecte en lloc de gènere, així la tria de tubèrculs pobres en oposició a la retòrica burgesa dels fruits saborosos. L’opacitat del blanc abstracte damunt l’òxid anomenat el repòs latent de la vida biològica desafectada de coloraines vitals. La rugositat de la matèria expressa el seu combat, d’interiorització enfront de la neutralitat i el perfeccionament de l’objecte industrial. Atemporalitat temporal on l’alè de l’impacte visual travessa la letargia de la seva fatalitat. Equivalència única, l’ànima s’expressa amb la mateixa corporalitat, suspesa i arrelada, enfilall rítmic circular i assecatge i assaonament, sortida de la terra malgrat que empobrida. Natura morta que put a la vida, com la condició de les entranyes de l’art. Protuberància de l’ànima que put a sec.
Vicenç Altaió