Una vegada em van preguntar quina és la meva flor preferida. “Les que conrea la meva dona” va ser la resposta.
Sempre associo la imatge de la flor amb l’olor d’ella. Potser amb la meva resposta associava l’olor de dona com a centre generador de perfums.

S’ha repetit molt la ironia crítica de dir: el primer home que va comparar la dona amb una rosa, era un poeta, el segon ja va ser un imbècil.

Entre els animals, les femelles canvien més d’olor que els mascles. Definir una femella amb una sola imatge i una sola olor és una de les tantes manifestacions de l’estupidesa.

En l’estat de les flors la meva sensibilitat actua més per imatge que per olor. Les olors amb què tinc més afinitat són: herba, arbres, molses, bolets, les transformacions orgàniques que produeixen humus. Una de les formes de catalitzar aquesta sensibilitat és quan, amb la meva dona, diem: “El bosc ja fa olor de bolets”. Per a nosaltres, és la plenitud olfactiva i visual. Podem sentir l’olor i també veure com és de minuciós el paisatge en les nostres collites.

Tota la meva vida he manipulat materials vegetals, la qual cosa equival a dir que els meus cinc sentits han actuat harmònicament. Hi ha perfeccions que només es poden deduir pel tacte, d’altres per la vista. Tota la meva obra té sonoritat opaca. Em molesta el buit, em suggereix falsedat. I moltes vegades tinc la necessitat imperiosa de degustar la matèria primera. És una manera de sentir l’aroma més visceralment.

El bambú és una gramínia com ho són el blat de moro, l’arròs o el blat. M’agrada l’olor de palla, la de farina pastada amb aigua i la del pa acabat de coure.
M’agradaria que la meva escultura tingués el perfum de les fleques i que la seva forma suggerís totes les meravelles amb les seves corresponents olors per a seguir desitjant el pa nostre de cada dia.

Moisés Villèlia