Hi ha una cara silenciosa però en lleu moviment, els ulls tancats, respirant i espirant. Les olors es tornen tan intenses que em distreuen de l’exercici. Hi ha una olor d’encens de sàndal i noto la meva aixella una mica tensa. Un moment de pau, ni un sol so a la sala de meditació, el caos a l’exterior de les seves vores. Igual que la ciutat que mai dorm, o que la teva ment, la ment que és una construcció més gran que el que una ciutat pugui arribar a ser mai. Sóc testimoni de tot això i a la vegada deixo que flueixi. Estic aquí. Estic en pau.

La ment pot estar en equilibri o no, no ho pots veure. Tampoc pots veure la ciutat però sí les seves llums, capturades. El temps d’exposició fou tan llarg que la meva respiració va quedar “registrada” a la pel·lícula. Com una performance feta amb l’instrument més mínim però també el més essencial que existeix al món: la respiració i, per tant l’olfacte, ja que tots dos estan indissolublement units. Mentre revelava el negatiu podia olorar la fragància de romaní i el sopar que estaven cuinant els nostres veïns. Em vaig sentir sola, ja que no vaig tenir companyia per sopar aquella nit.

Nanna Hánninen