Sola, en el bosc llunyà, miro als ulls de la deu. L’aire està ple d’humitat, com si aviat fora a ploure. Em transporta el dolç aroma d’una frescor límpida. Miro, com encantada, com les estructures del fons d’arena de la deu estan en constant moviment. L’aigua cristal·lina brota de las ignotes profunditats i ens porta l’inesperat olor del sofre.

Era aviat pel matí quan vaig trobar la deu. Va ser fe o coincidència que portés amb mi un rotlle de cinta en un color similar al del fons d’arena de la deu? Vaig començar entrellaçant amb suavitat la cinta entre las branques de la pícea. La familiar fragància de la resina i de las agulles d’avet em va fer sentir com si estigués a casa.

La forma del llaç em recorda a una gegantesca i rara flor del bosc, que brilla en la foscor. La seva peculiar olor em porta a llocs llunyans; invita als animals del bosc a beure de la deu en les estacions seques. La forma de la instal·lació no l’havia planejat per anticipat. La vaig crear a partir de les condicions i les regles de la natura, i fou alterada pel meu subconscient.

Espero durant hores el moment perfecte per fer la fotografia; a que el raig de sol toqui el centre de la meva instal·lació. L’olor de l’aigua pura es mescla amb altres olors foscos, profunds, i terrosos. En el terra del bosc les plantes mortes en descomposició es transformen en terra. La rica olor del fang, la molsa, i la podridura queden sota les meves botes, disparen la meva memòria. De sobte, estic en un altre temps i un altre lloc.

Soc una nena. Estic recollint fulles d’àlber vermelles i grogues. Vaig al rierol i les deixo lliures, a la ventura. L’olor de la tardor m’embolcalla. La natura i jo som un.

Riitta Päiväläinen