Cantells de El Campello.
Un prisma vertical i a dins en el fons, la imatge d’un fragmento de la vora del mar en moviment.

Paloma Navares juga en aquesta peça amb els contraris: un contenidor i allò incontenible, allò ocult i allò visible, la absència i la presència.

L’espectador s’inclina, mira, descobreix; està implicat. Aquesta forma d’enfrontar-se a la obra pressuposa desig, una mirada erotitzada pel coneixement i la curiositat. A l’interior l’escuma creix fins amagar els cantells rodats subjectats a la sorra, metàfora de l’individu. Petits fils d’algues evoquen el fons marí, allò ocult, l’inconscient. Sentim el ritme de l’aigua, percebi’m per absència l’olor del mar. L’escuma ho inunda tot i després es retira. Tornarà en un bucle continu… el pas del temps.

Si Boris Vian va utilitzar l’escuma com a metàfora subtil del devenir “dels dies”, Navares la situa en un espai-temps d’absències. Un lloc desproveït, ple de significats.

Valentín Ferrero.