Còdols dels Somnis

Pàgines simbòliques que són les pedres, mapes de l’ànima en què trobem també l’experiència corporal del contacte amb l’aigua de mar i els còdols que foren abans divertiment, intimitat, record i que han anat després engruixint paulatinament aquesta mena de “biblioteca” increïble que ara són. Com petites notes amuntegades sobre elles mateixes, aquestes pedres esculpides per l’aigua i el temps produeixen una estranya i nova sensació en invitar-nos a desxifrar els seus missatges i atribuir a qui pertanyen (si és que una vegada escrites ja no són sempre nostres) aquestes paraules, tan eloqüents en el seu silenci.
Alguna vegada, algun dia, tots hem escrit els nostres noms en aquest lloc especial que fou un arbre, un mur, una fulla. Paloma Navares converteix aquest acte innocent, íntim i banal de l’escriptura espontània sobre un suport aleatori, en un poderós exercici de memòria, en un homenatge als qui van tenir el valor de compartir els seus temors més pregons, els seus records, la seva malenconia i fins i tot les paraules amb què firmaren el seu comiat. Reescrites per elles mateixes en una intimíssima performance anònima, aquestes mateixes paraules que ara voleien damunt les pedres, tracen les estacions d’aquest viatge a la memòria que guien les paraules de Paul Celan, Alejandra Pizarnik, Ann Sexton, Sylvia Plath, Alfonsina Storni, Virginia Wolf, Emily Dickinson, Camille Claudel, Cesare Pavese, Charles Beaudelaire, Albert Camus, Antonin Artaud, Franz Kafka, Carl Jung i tants d’altres.

Pilar Ribal

Cantells de El Campello.
Un prisma vertical i a dins en el fons, la imatge d’un fragmento de la vora del mar en moviment.

Paloma Navares juga en aquesta peça amb els contraris: un contenidor i allò incontenible, allò ocult i allò visible, la absència i la presència.

L’espectador s’inclina, mira, descobreix; està implicat. Aquesta forma d’enfrontar-se a la obra pressuposa desig, una mirada erotitzada pel coneixement i la curiositat. A l’interior l’escuma creix fins amagar els cantells rodats subjectats a la sorra, metàfora de l’individu. Petits fils d’algues evoquen el fons marí, allò ocult, l’inconscient. Sentim el ritme de l’aigua, percebi’m per absència l’olor del mar. L’escuma ho inunda tot i després es retira. Tornarà en un bucle continu… el pas del temps.

Si Boris Vian va utilitzar l’escuma com a metàfora subtil del devenir “dels dies”, Navares la situa en un espai-temps d’absències. Un lloc desproveït, ple de significats.

Valentín Ferrero.