Memòria
Com si algun record esporuguidor ocult en alguna raconada del meu inconscient l’hagués posat en estat d’alerta enfront d’algun perill imminent, el sentit de l’olfacte se’m va disparar de forma exagerada ara fa uns pocs anys i un munt d’olors sense nom van envair-lo com si una realitat oblidada aflorés de cop i volta al meu davant. Però l’abast d’allò innomenable i que m’empeny a estirar el nas amb la tafaneria dels gossos, no m’ha reclòs al món de les presències sinó que molt sovint em retorna la flaire dels records perduts en l’espessa boira del temps.
Quan, per exemple, vaig a casa dels meus pares, de la porta estant ja sé si la mare és a casa, i amb la seva olor -tant antiga com jo mateix,- són moltes altres les que retornen a mi. Recordo, d’un dia que em va renyar i ara mateix no sabria dir per què, la deliciosa olor de magnòlies que devia haver acabat de collir al jardí i que la impregnava completament. Els records per a mi han escapat l’àmbit de les narracions més o menys idealitzades per a tornar-se olors que sento de fet, com si em fos possible destapar-les directament del pot de la memòria.
És ben segur que tot això deu impregnar d’una manera o altra els meus treballs, i m’agrada saber que quan ja no romanen a les meves mans, aquell qui els posseeix i els cuida en el meu nom potser en sent encara les olors. Jo les rememoro mentre dono voltes, descalç, al meu racó preferit de l’estudi.

Pep Agut,
Febrer de 2009