Una passejada al llarg d’un camí al bosc.

Un camí que no porta a enlloc més que a sí mateix: és circular. Una passejada que comença a qualsevol punt del camí i acaba i s’abandona a qualsevol altre.

Perquè el camí sempre és el mateix: és sabut que un cercle no té cap ni peus.

Una passejada amb la meva càmera al llag d’un camí al bosc.

Sempre el mateix.

Els successius enquadraments amb la càmera recullen a la pel·lícula un seguit de moments de la memòria que jo voldria repetir.

Cada moment de la memòria s’evapora com les olors.

Solament en resta el record. Record del record.

Records que s’amunteguen barrejant-se els uns damunt dels altres com les olors. Jo els voldria repetir. Voldria retrobar aquella olor que tinc clavada a la memòria des de que vaig néixer.

Però no és possible banyar-se en el mateix record dues vegades.

A “Bipolar” es mostren sobretot aquests moments de vuit o de fallida de la memòria.

La doble projecció del negatius de les imatges del bosc i les de les paraules que les acompanyen sobreposant-s’hi construeix una línia seguida en el temps.

Quelcom que sembla absurd en la realitat si es pensa una mica. Vull dir que sembla absurd traçar una línia seguida. Com la del meu camí al bosc carregant càmera, olors i records sense poder sortir del cercle.

És l’art allò que ens permet de fer cabrioles d’aquest tipus en la nostra vida, perquè l’art sempre mira i mostra les coses que no es veuen.

Com les olors.

Com la memòria.

L’art ens atansa a l’invisible. Potser perquè sempre es vesteix amb la seva pròpia nuesa. Vestit de olors i memòria fa possible per un instant que ens sembli banyar-nos de nou en allò que, de fet, va passar fa temps.

Pep Agut,