La fascinació per la música, no, per l’instrument, els materials nobilíssims transformats en humils servidors d’humils i anònims músics, el mà a mà encara més anònim, la suor impregnada durant anys, per carícies, per lluita, a l’encontre d’una plenitud tan intensa com efímera i tornar a començar, cercant-la de nou.
Tots aquests actes mínims i a voltes excessius van cicatritzant en el teclat de marfil d’un piano, que envelleix i no vol ser tocat perquè està saturat i desprèn tanta olor que ja ningú pot intentar-ho sense sentir que esprem una fruita ja espremuda.

Pep Trujillo
Tardor de 1992