Un poble. Una nit d’estiu. Calor insuportable i un refresc consumit al balcó, en un intent inútil de xuclar-li a la nit el seu darrer alè de frescor, abans que arribi un nou dia.

Va morir davant meu. S’estirà en silenci i exhala vida, cansament i calor.

De matinada, el visitaren primer els gossos. Però en sentir la mort varen fugir.

A la gent només li interessava fer-lo desaparèixer per tal que no el veiessin els nens quan es llevessin. I tot tornà a quedar net com abans. Sense cap rastre de drama.

El poema, bonic i miserable com els seus protagonistes, va quedar llest per a ser llegit.

Quan els nens començarem a jugar al carrer, sota el meu balcó encara es podia olorar la mort.

Pere Formiguera