L’única matèria d’aquests dibuixos són el fum i el seu rastre de sutge. El rastre d’aquest fum triga dies a desprendre’s de mi, aquesta olor es queda impregnada a les meves foses nasals, en el meu cabell i en la meva roba, i no ho definiria precisament com un perfum. És una olor complexa, negre, fosca i grassa, l’olor de quelcom que ha estat a punt de cremar-se però no ha arribat a fer-ho, l’olor de cents d’espelmes que degoten sobre meu entapissant el pantaló, la jaqueta, el guant, el barret, el terra, la taula… objectes que més tard prenen entitat pròpia. És dens, espès, tot al contrari dels dibuixos que produeix, lleugers, delicats, més semblants a un sumie japonès amb la tinta i l’aigua, que a la catarsi de la qual sorgeixen. Acostumo a jugar en el límit, en aquest límit el foc malgrat que la seva naturalesa amb tendència destructiva es torna creador, però aquest moment requereix atenció plena, prou una dècima de segon perquè tot s’encengui en flames i s’esfumi; paradoxalment l’efecte de l’aigua en el sumie, aquí ho produeix el foc, el fum és tan penetrant que dibuixa només, entrant por tots els racons possibles. Per sort és una olor que es va esvaint, mentre que el sutge subtilment es queda adherit, acaronant el paper o el vellut.

Pamen Pereira. Març de 2015