Mirem a l’Art com una integració dels sentits.

No hem sentit olors en els fragments dels llibres, igual que hem sentit dolor o alegria?

Fa poc escoltava a una artista que era sinestèsica, i amb cada color i forma connectava amb altres funciones sensorials. Com ja es sabut, els sinestèsics perceben amb freqüència correspondències entre tons de color, tons de sons i intensitats dels olors i sabors de forma involuntària.

I tots soms d’alguna manera sinestèsics. Cada una de les nostres fotos de record es realitza precisament para això, per a recordar, per a reviure moments (temps) i sensacions (olor, tacte, gust, etc.).

Així, quina part de la mirada es queda de manera aïllada en les formes, en els colors, en el ritme de l’associació?

En aquest sentit, a mi m’interessa les possibles associacions lliures, i inclús inconscients, que es poden suscitar amb les obres. Si ens traslladen a un altre temps, llavors es converteixen en multi-temporals: estic ara, abans i en un futur viscut amb antelació. Si ens evoquen altres sensacions, llavors són també pell, música, aliment i perfum. Cal estar atents al mirar, cal observar fins aconseguir el pensament que descansa i que se deixa bressolar per tots els sentits i en totes les direccions del temps, que s’expandeix sobre el seu centre instantani. Es tracta de poder rescatar el sentiment, l’emoció i tota la informació que entra pels sentit i que el llenguatge no pot interpretar ni representar.

Toño Barreiro