El cuiner i les patates

Matèries sintètiques. Molt fluides. Viscoses. Substàncies químiques i dissolvents volàtils, nocives per a la salut, verinoses, i malgrat això insuperablement estimulants. Si no, com s’explica que del meu tracte digestiu hagin pogut sortir ja més de cent cinquanta Trashstones. Olors intenses enriqueixen l’aire que respiro i acompanyen el procés de la sudorífera producció de les meves pedres. Olors traïdores desperten records de la meva infantesa més primerenca, i tan sols la meva màscara respiratòria em salva de confiar en les associacions olfactives temptadores.
Inseguretat latent.
Entro a la sala d’exposició sense portar la mascareta respiratòria. L’aroma característica i suau del vernís no s’haurà dissipat del tot fins d’aquí a uns dies. Veig i palpo les superfícies, per fi segellades, d’aquests volums amorfs. Dins de cadascun d’ells s’emmagatzemen coses que actuaven en la meva consciència abans de començar a esvair els meus sistemes de referència. Estic sentint la seva presència.
¿Éssers pacífics, molècules volàtils, figures amorfes, o sí, patates?

Estic cuinant.

Withelm Mundt