Aquesta obra parla d’”efectes personals”; d’aquests objectes que es conserven d’una persona que ja ha desaparegut. En aquest cas la persona desapareguda és el nen que jo vaig ser fa molts anys. I els efectes personals són els meus records, o més aviat el que ara crec recordar d’aquell temps. A l’estiu, quan era petit, els meus pares, el meu germà Josep i jo, anàvem des de Barcelona a una casa gran que el meu avi matern tenia a Rodez, a l’Aveyron (França). I allà ens trobàvem amb els cosins i els oncles, que vivien a París i Montpeller. Era un ritual. Cada any. Una mena de festa, un retrobament. No sé per què, el record d’aquesta casa ha adquirit una dimensió èpica en la meva memòria … I és segurament un dels llocs de què el meu olfacte ha conservat més registre. Recordo la cuina de la casa, amb les seves parets gruixudes, i l’olor d’humitat, que als matins es combinava amb la de la llet bullida, el pa i el cafè. Recordo els banys, que diria que feien olor de fusta humida o alguna cosa així, i de sabó, i de paper … I els passadissos, com de cera per a mobles. I l’olor de les parets entapissades, una mica ràncies, i la presència de l’herba humida que se sentia al capvespre des de la biblioteca, amb les finestres obertes … La casa va ser venuda fa molt temps, i després transformada en hotel. Segurament van arrencar les xemeneies, els lavabos i les rajoles de les parets. Però jo atresoro, en petits flascons, en algun racó de les meves neurones, les empremtes de tot allò, i crec que és l’única que roman d’aquell temps.
Xavier Mascaró