Expressar olors, sensacions que ens traslladin a llocs de felicitat, no és fàcil. I si a més a més en aquest paquet de sensacions cal comptar-hi les olors, la cosa es complica. L’olor és una sensació que relacionem directament amb una cosa determinada. La nostra memòria queda afectada per tal o tal altra olor. Una olor arriba a tenir personalitat pròpia, és una olor de…

Tot això, que sembla que m’ho estigui explicant a mi mateix, espero que em pugui servir per a reflectir els atractius records de l’Engadin suís. Aquests records són els culpables d’una de les meves últimes obsessions: tornar a Sils quan puc. Ja fa sis anys que passo una temporada durant l’estiu al poblet de Sils Maria.

D’altra banda, com podria transmetre aquestes emocions als altres a través de les meves escultures o els meus papers? L’art pot expressar olor? El color és una forma de sentir l’olor?

Hi ha vegades que la memòria ens porta per mitjà d’una olor a un lloc on ens sentim feliços. Dubto que es puguin recordar amb assiduïtat les males olors, perquè l’ésser humà té aquesta particularitat selectiva que li permet recordar el que és bo i oblidar amb facilitat voluntària el que és dolent. Sils és plena de bons records, de bones olors.

Tinc un caràcter més aviat optimista, m’agrada la bellesa, m’agrada recordar. Recordar Sils és recordar-ne l’aire fresc i net del matí, recordar-ne els llacs, la fusta interior de les cases, l’olor que esdevé perfum. Es pot embolicar tot això i emportar-s’ho? No penso pas que sigui fàcil, si pogués ja ho hauria fet.

Pot ser que les olors no expressin molt més que el que nosaltres recordem i, fins i tot diria més, pot ser que vulguem tornar-hi perquè recordem aquella olor. Si és així, gràcies, moltes gràcies senyor de les olors.

Andreu Alfaro