la necessitat de l'infinit. Monocroms en colección olorVISUAL

Acabo de veure uns dibuixos al carbó de José Miguel Pereñíguez, densos, profunds, vellutats. La presència dels negres que l’artista amb aquest mestratge col·loca sobre el cartó, deixa de ser dibuix, és quelcom més proper a una pintura monocroma. Pel que fa a això, em venen al cap, clàssics com Yves Klein i les seves obres daurades i blaves, Lucio Fontana, amb els seus blancs ferits, els negres de Malévich, les instal·lacions de McCollum o les obres d’Agnes Martin, Saura, Morandi, Ellsworth Kelly. Totes en essència amb un sol color dominant, superfície sobre la qual succeeixen tensions, embadaliment, complexitats, problemes, assossec …

L’exposició “La necessitat de l’infinit. Monocroms colección olorVISUAL”, en la que es presenten obres d’aquesta molt interesant i personal col·lecció, pretén indagar sobre el sentit monocrom de les peces seleccionades, responent a la pregunta de què tenen en comú amb aquestes altres referides anteriorment.

Al revisar la col·lecció, s’observa una gran llibertat en el criteri seguit per a la seva creació, però dins d’aquesta diversitat hi ha un determinat número d’obres que comparteixen certa afinitat per la seva tendència a la monodromia. No obstant, aquesta condició no implica un altre tipo d’afinitat. Cada obra és un món particular, un ens autònom que ens indaga des del mur o la peanya. En el conjunt apreciem obres de referències còmiques (Gabriel, J.M. Othoniel), introspectives (S. Bruggëmann, E. Bechtold, C. Alcolea), dramàtiques (C. García-Rodero, J. Fontcuberta), físiques (M. Chirino, P. Cera, Equipo 57), virtuals (C. Sandison, D. Canogar), iròniques (A. Agrela), estructurals (A. Caro, P. Palazuelo, M. Navarro),…

Per a l’observació d’aquest conjunt d’obres caldria demanar-li a l’espectador tranquil·litat per olorar-les –el primer sentit de la col·lecció– i assaborir-les. La peça en aparença més simple ens pot sorprendre per la seva complexitat, l’obra més subtil, per la seva insolència; la, en aparença, més dura pot mostrar-nos el seu costat més amable. Aquest aspecte unicolor?, de cada obra ens obliga a prestar una atenció extra, a intentar endinsar-nos en la seva plasticitat en referència a les emocions. Són obres que no es desvetllen fàcilment.

Un dels objectius que hem de buscar en tota exposició és encuriosir de l’espectador i sorprendre o, almenys, provocar la reflexió i el debat. En aquest cas, els nous llenguatges i la varietat de disciplines que la componen no deixaran indiferent al públic interessat en l’art. Algunes obres ens marcaran, unes altres ens deixaran indiferents, però potser una segona mirada ens revelarà el seu autèntic sentit, la seva essència.

Rafael Ortiz. Comissari exposició