Antonio SOCIAS

mother painting

  • ANY: 2000
    DIMENSIONS: 189 x 87,5 x 61 cm
    TÈCNICA: negre grassa i vernís sobre tela més estructura d'acer inoxidable
  • De què fa olor Madre Pintura 1, Madre pintura en general.
    – Estranya proposició –

    Ben poques vegades se m’ha acudit relacionar la pintura amb l’aroma o el perfum. Gairebé mai. Recordo, però, una època estranya, una època dura en la meva vida, temps de transició i malalties derivades de la pràctica culinària de l’art, en què l’olor de l’aiguarràs, d’olis i de variades barreges de greixos, fruit de la imaginació i la pràctica de subsistència, em produïen nàusees i males vibracions hepàtiques. El meu cos no va poder suportar aquelles essències i vaig haver de passar-me al bàndol dels derivats acrílics, una pintura d’allò més insípida i inodora però a la qual vaig aconseguir treure un notable partit, després d’acostumar-me a les seves noves i dessaborides propietats. O almenys això és el que diuen aquells que coneixen bé el que he fet amb ella. M’encantava l’aiguarràs, la seva aroma i el seu, d’altra banda, imaginable sabor. Hauria acabat bevent aiguarràs, ho puc assegurar. La passió de la joventut m’hi arrossegava inevitablement, però el metabolisme contradictori del meu cos va posar fi a un dels majors plaers de la meva primera joventut. Prescripció mèdica irremeiable: o això … o ho passaràs malament la resta de la teva vida.
    Personalment, sempre he mantingut en estreta comunió la pintura amb la música. La història de la música, de la meva música, és la història de la meva pintura. De la pintura … i de l’escultura, de la fotografia també, i de tot allò que pugui sortir de, o entrar en, les profunditats de l’esperit. No amb el perfum, insisteixo. Encara que … ara que hi caic, després de donar-hi voltes i més voltes, a propòsit de l’estranya proposició en què em trobo immers en aquest mateix instant, i des de fa uns deu dies aproximadament, tampoc no és veritat que això sigui tan així com no he pretès expressar. Deu ser que, per la raó que sigui, per un oblit ancestral, per incultura en aquest aspecte o per tendència innata cap a altres àmbits del gaudi, potser fins ara mateix no li havia sabut donar la importància que es mereix. Gràcies al cel, perquè sempre hi ha algú que quan menys t’ho esperes t’ajuda a veure -a trobar- el que, per tu mateix, no pots veure. O no pots olorar.
    Enriquir-se o morir, ampliar el gaudi o callar per sempre. Art és sumar: acreació continuada.
    En aquest sentit Madre pintura, doncs, és un cúmul de propostes fragants. En un tancar i obrir d’ulls, ves quin canvi!

    Madre pintura és, sobretot, olor del patiment d’un home, el que, sense ser-ne conscient, m’hi va introduir fa ja més de dues dècades: Joan, maquinista impressor d’ofici, que va haver de ser apartat de la seva Roland perquè hagués mort de bogeria per ella. Es va enamorar de la màquina i no deixava que ningú la toqués; ell tot sol feia tots els torns. Fins que la malaltia del cansament, l’anèmia, el va portar obligatòriament al llit. Per tot plegat Madre pintura fa olor de tintes grasses, de dissolvents assassins, els mateixos que ens maten a en Joan i a mi. Per descomptat, fa olor de raimes de paper i de l’aixella suada dels interminables dies d’estiu. Olor d’oli industrial, de reescalfament, d’extralimitació gràfica i corporal.
    Madre pintura fa olor de soldadura, fa la olor de Miguel el soldador, de la panxa del Miguel i de la seva cervesa interminable al bar Quitapenas. Olor de ferro, d’acer inoxidable. De la pintura que recobreix aquest mateix acer, perquè la visió de l’acer llustrós no agrada a l’artista, un cop finalitzada l’obra.
    Madre pintura és olor de la maleïda pàtina de Hammerite, que m’ha agafat la dèria de posar a tot i que em matarà si no l’abandono, com vaig abandonar en el seu dia la pintura a l’oli i l’essència de trementina.
    Madre pintura fa olor de runa seca i de runa humida. Fa l’olor dels estius i dels hiverns durant els quals es va forjar i es va fer a ella mateixa. A ella mateixa, insisteixo. Va fer olor de barriada obrera i ara en fa de camp. De camp domesticat, de camp de paletes: de punyeters paletes. Cabrons paletes, despietats petits mercenaris. I de piscina i de productes químics per a aquesta piscina. D’estafa lentament compensada. De maó rere maó. De canonades mal col·locades que donen problemes. De bunyol interminable. De l’inimaginable. Del noble art de la construcció traït per idiotes.
    També fa olor de dies assolellats, de ratxes de pluja i vent. De nens corrent al voltant de Madre pintura.
    Fa olor de gos. D’alegria de gos i dissort de gos. D’orina i d’excrements de gos. De gos, sí, i de veterinaris de gos. De sarna, d’intoxicacions constants de gos i de canilla desbocada de gos jove.
    De garrofer, d’ullastre, de xicranda, de margalló i de xiprer. I molt especialment de Rosa, la meva Rosa, que no roser. I de Luís, que, amb Madre pintura “buida de contingut construeix-pinta- aquest contingut que no posseïa la meva: un avió. “Avió” el va titular, i el mostra orgullós a tots els que vénen a casa: és meu, ho vaig fer jo sol. Amb l’ajuda del teu pare, li contesten alguns. No contesta. I de Llúcia, entre alemanys-alemanyes- que no són d’un haurien de ser. I de l’Enric, que va tallar alguns trossos de la fusta que suporta aquesta Madre pintura, i que va penjar la primera fusta al mur prefabricat d’una fira de Madrid.
    Fa olor de Madrid, evidentment.
    Fa olor de cola blanca, de cola de fuster, de problemes de fuster enganxant les superfícies que no volen unir-se, malgrat les moltes promeses. De fulla reparadora. I de petits farratges maquilladors. Enganys propis del que avui dia s’anomena art.
    De fotografia mal il·luminada: beneït Photoshop 5.5
    De Lisboa, de Portugal i de portuguès. De cosina que es casa amb home desconegut per a nosaltres. D’home desconegut. De Rafael, amic meu, conseller. De Pepe, amic meu protector. De Margarida, de pare francès i mare catalana. De Rafael i de Rosalia, de la Sevilla de noble i forta estirp, dels cafès interminables i dels finos a hora i a deshora. De Karen i de Gianni, que van tancar el seu diminut local. De Marc, que li va donar aixopluc. De Santi, que la segueix en la llunyania.
    De creador de perfums, de vent català.
    Madre pintura, qui ho havia de dir, fa olor de totes aquestes coses. I si no hi posés punt final d’aquí a cinc línies, en faria de moltes més. Fa olor de tantes coses Madre pintura…. Per exemple, m’acabo d’adonar que fa olor també de literatura, sí, sí, de literatura. Mai no ho hauria imaginat. De literatura que, com el perfum o la pintura, comença formal i discreta, per acabar, de vegades, de forma esbojarrada.
    Però, sobretot, fa olor d’una cosa molt especial, fa olor de mare. De família; de família pintura; de família art. Perfum agredolç, que vol ser un tot i que no aconsegueix ser-ho.

    Antoni Socias
    Sa Cabaneta, març de 2002

  • Exposicions

    - arte essencial.
  • Compartir/share: Email this to someone
    email
    Share on Facebook
    Facebook
    Tweet about this on Twitter
    Twitter